• Increase font size
  • Default font size
  • Decrease font size
  • Español
  • English
  • Français
Correu electrònic Imprimeix PDF
Share/Save/Bookmark

EL QUART IMPULS  [Cooperativisme_Treball immaterial_Creativitat_Territori]

Ivan Miró i Acedo



La nova oportunitat cooperativa

Com hem de pensar el cooperativisme avui? Com, en aquests moments d’incertesa i també de transició, sustentem i acompanyem la creació d’una nova onada d’organitzacions econòmiques autogestionades? Vivim uns dies on alberguem els més grans dels temors, i a la vegada les més sorprenents i positives inquietuds. Oscil·lem entre els efectes perversos d’una vida travessada per les convulsions de la crisi capitalista, i a la vegada intuïm aquesta crisi com un territori fèrtil on repensar la nostra relació amb el treball i la col·lectivitat. D’avui, en poden sorgir formes regressives d’organització social, i alhora emergir experiències innovadores de creativitat i emancipació. Perquè la crisi és, també, un marc material i cultural propici per promoure formes alternatives a l’empresa capitalista i al treball assalariat. Tot depèn de com entenguem uns sèrie de fenòmens ja existents que apuntalen aquesta nova oportunitat cooperativa. La centralitat del treball immaterial en el capitalisme cognitiu, les formes innovadores de la creativitat social i la dimensió territorial/espacial del vincle social, són les traces que han de ser recombinades per a la cristal·lització d’una nova generació de cooperatives, per a una nova fornada d’experiències d’autoorganització del treball i de la col·lectivitat.

La reapropiació del treball immaterial

Avui, el treball immaterial té un paper estratègic en l’organització global de la producció capitalista. És present arreu del cicle productiu, des dels seus nivells superiors, amb prestigi i ben remunerats, fins als gestionats des de la precarització, la discontinuïtat o l’allargament de la jornada laboral. És present en la fàbrica postfordista, on es promou la integració de la subjectivitat obrera en l’organització del treball. En els Parcs de Recerca de R+D+i del capitalisme cognitiu o en les universitats-empresa, tan plenes de talent. És present en els hangars precaris dels nous imperis tecnològics, mediàtics, comunicatius. En les ciutats terciaritzades i en el seu citymarketing. En la valorització de dimensions com l’afecte, les emocions, la cura, la salut, la sexualitat –totes elles tan humanes!– convertides en matèries primeres per a l’acumulació, o “la vida posada a treballar”. És present en la indústria cultural, en la moda, en el disseny, en la publicitat, en els videojocs. En les noves “comunitats” de les xarxes virtuals. Fins i tot en restaurants de menjar ràpid, on ja no només s’exigeix puntualitat i obediència, sinó “implicació emocional”. En aquestes àrees, i tendencialment en tota la resta a través de la informatització, la integració del treball immaterial –coneixement, emoció, subjectivitat, llenguatge– ha esdevingut una de les principals fonts de la productivitat capitalista (Lazzarato i Negri, 1991).

En un temps relativament curt, s’ha produït una mutació radical en l’organització del treball, en les formes de socialització laboral, en la composició tècnica i política dels treballadors. No obstant això, les formes de domini romanen, sovint transvestides per les noves aplicacions tecnològiques. Perquè, com apuntaria Franco Berardi, “el telèfon cel·lular ha substituït la cadena de muntatge en l’organització del treball cognitiu: l’info-treballador ha de ser ubicat ininterrompudament i la seva condició és constantment precària” (Berardi, 2007). Com pensem, des del cooperativisme, aquestes transformacions productives i socials? En primera instància, seguint postulant l’autogestió de l’economia com una alternativa a la precarietat del treball assalariat, immaterial o no. I més enllà: entenent que certa dimensió cooperativa ja intervé en la redefinició postfordista de la naturalesa del treball.

En el treball postfordista, no només és la “força de treball” la que entra en joc en la relació salarial, sinó que s’hi capturen unes capacitats laborals genèriques –relacionals, comunicatives, organitzatives, és a dir, socials– necessàries per a la gestió dels processos productius complexos. En aquest sentit, sovint s’hi promouen formes de treball autoorganitzades, descentralitzades i cooperatives, no sols per reduir costos i flexibilitzar la producció, sinó “per capturar l’externalitat positiva i social que la cooperació produeix i organitza espontàniament” (Lazzarato, 1997). Tanmateix, aquests nivells “de cooperació, de saber i de comunitat”, que tenen una gran capacitat d’innovació organitzativa, que podrien buidar les funcions de domini de l’empresari capitalista, són organitzats externament per aparells de captura comunicatius i financers, són controlats pel tipus d’empresari que Lazzarato anomena “polític”, que és aquell que aconsegueix posar en seqüència segments de treball que no estan situats en continuïtat. Com apuntarien alguns autors, en el nou capitalisme es desarticula i destrueix la comunitat, per tal de ser rearticulada i reconstruïda sota els imperatius de l’empresa (Marazzi, 1994). Així, l’empresari capitalista veu com el seu caràcter constitutiu es torna purament formal, perquè “exerceix les seves funcions de control i vigilància des de l’exterior del procés productiu, ja que el contingut del procés pertany cada vegada més a un altre mode de producció, a la cooperació social del treball immaterial” (Lazzarato i Negri, 1991).

Aquesta és una contradicció fonamental a tenir present avui, per les possibilitats de constituir una realitat laboral altra. Els i les treballadores immaterials, mentre constitueixen una força de treball social i autònoma capaç d’autoorganitzar el seu propi treball, es troben mancats de capacitat de decisió en els àmbits estratègic i global, i mancats de la propietat dels mitjans de producció. Davant d’aquesta contradicció, i per fer efectiva amb plenitud tota la seva potència, els i les treballadores immaterials requereixen d’un altre mode de producció que s’ajusti a les seves qualitats, on es faci efectiva la reapropiació del treball a partir d’unes formes jurídiques que atorguin poder de decisió estratègica i participació econòmica global. Requereixen un altre mode de producció basat en la cooperació social i, sobretot, en l’autogovern d’aquesta cooperació. Requereixen del cooperativisme.

Avui, hem de fer arribar el missatge que la cooperativa de treball és, també, la fórmula pertinent al treball immaterial. Ho exigeix la centralitat creixent del treball immaterial en el capitalisme actual, ho possibiliten les capacitats organitzatives i creatives dels seus treballadors, i es fa urgent pels estralls de la crisi en aquests sectors i també per la crisi com a generadora de nous sentits i valors que reactualitzen el cooperativisme. Reeixir en aquesta perspectiva és assentar les bases no només per a un nou impuls del cooperativisme, sinó per situar el conjunt de l’economia social i solidària en el centre de la vida econòmica d’un nou model postcapitalista (Marcet, 2009).

Les formes innovadores de la creativitat social

Avui, les formes més innovadores de la creativitat productiva de la societat s’estan gestant fora del mercat, en els intersticis poc definits del treball voluntari, la cooperació i l’activisme social. En camps com la cultura lliure, en l’elaboració i socialització d’imaginaris, en la formació, en la comunicació a través de les noves tecnologies o en la intervenció comunitària, es produeixen el que podrien ser les articulacions socials del futur, ja que avui són laboratoris d’experimentació política, cultural, tecnològica, basats en l’autoorganització de la intel·ligència col·lectiva. Podríem dir que són moviments socials no fonamentats en la reivindicació, sinó directament en la creació: de nous vincles socials, de nous drets, de noves realitats, de nous béns i serveis autoproduïts per la comunitat.

Què produeix aquesta creativitat? Programari lliure, música per compartir, videoart, tendències estètiques, coneixements teòrics, documentals, logos, articles periodístics i, entre d’altres, formacions pràctiques en àmbits infinits que van des de la informàtica a la qüestió de gènere, des del cinema als idiomes. Com es produeix tota aquesta riquesa social? Des de la gratuïtat, l’intercanvi, el peertopeer, la cooperació. Si tot procés productiu no només produeix béns i serveis, sinó també subjectivació en els qui hi participen, podem afirmar que totes aquestes xarxes són sostingudes des d’una subjectivitat cooperativa.

Fins a quin punt aquestes subjectivitats cooperatives, expressades en les formes innovadores de la creativitat social, poden articular vincles socials perdurables i emancipadors? Tota aquesta riquesa productiva s’enfronta, avui, a diferents dilemes, tots ells relacionats amb la capacitat de mantenir l’autonomia dels mateixos processos. En primer lloc, trobem que el capital actua com un paràsit per tal de mercantilitzar aquesta innovació: la figura del coolhunter, rastrejant els carrers a la caça de les tendències estètiques autoproduïdes pels adolescents, és paradigmàtica del model productiu del capitalisme cognitiu, on “la creació del valor es funda en darrer terme sobre un procés d’expropiació del general intellect amb finalitats d’acumulació privada” (Fumagalli, 2008). En aquest sentit, èxits comercials com Youtube han estat precedits per aplicacions tecnològiques en l’àmbit de la comunicació política antagonista, com Indymedia (Padilla, 2010). La mercantilització, i la salarització, doncs, són horitzons de captura possibles i no desitjables d’aquesta productivitat social, captures que operen no sense dificultats, ja que aquesta creativitat excedeix contínuament, desborda. En segona instància, trobem que les formes jurídiques emanades de l’Estat coarten aquests tipus de processos per reorientar-los vers el mercat capitalista. Les lleis de propietat intel·lectual serien el paradigma restrictiu d’aquest tipus de noves enclosures a la cooperació social (Rodríguez, 2003). Tant el mercat capitalista, com l’Estat, exerceixen, doncs, un control a l’autonomia de les formes innovadores de la creativitat social, que es troben mancades d’estructures internes i col·legiades que promoguin la proliferació continuada d’aquests processos d’autonomia creativa. La cooperativa podria ser, per tant, l’estructura jurídica que articulés l’autonomia d’aquests processos. En l’àmbit intern, a més, la creativitat associada a la cooperació social també requereix estructures que garanteixin que aquells que la practiquen ho poden fer d’una manera sostinguda, estable i protegida. Que, per una banda, respectin l’espontaneisme flexible que li és pròpia, però que generin una retribució social (no nomes renda, sinó prestacions associades) com a reconeixement a la tasca d’innovació i de producció de riquesa social. Que superi, per tant, la dissociació en una multitud productiva que treballa des del voluntariat i en el seu “temps lliure”, i que en canvi aconsegueix renda i prestacions socials assalariant-se en el mercat de treball capitalista. S’ha de fomentar el sorgiment de cooperatives de treball en aquests sectors, i promoure que aquestes cooperatives s’ajustin a les formes que són pròpies a l’autoorganització de la creativitat social: petits grups de treball dinàmics, capaços de reformular-se de manera col·lectiva i permanent, que distribueixen el poder i la iniciativa interna, i que intercooperen a partir de la xarxa i de l’intercanvi. Promoure la cooperativa autoorganitzada (Garcia, 2009), doncs, com un node constituent de l’emergent creativitat productiva de la societat.

La dimensió territorial de la cooperació: barris, pobles, ciutats cooperatives

Finalment, a més de la qüestió del treball immaterial i les noves productivitats socials, per possibilitar un nou impuls del cooperativisme cal tornar a valoritzar la dimensió espacial/territorial del vincle social, com un dels factors clau per al desenvolupament d’estructures econòmiques autogestionades. Invertint les tesis de les “ciutats creatives”, que defensen l’especialització productiva dels territoris com a mitjà per l’eficàcia econòmica, el cooperativisme ha de pensar efectivament la dimensió de l’espai, però no per fomentar-hi l’especialització o el monocultiu de determinats sectors productius, sinó per potenciar una economia plural basada en formes econòmiques que s’ajustin a les necessitats de les comunitats locals. Això és: l’objectiu no és generar valor en un territori a partir de la homogeneïtat respecte de què es produeix, sinó articular totes i cadascuna de les necessitats de les comunitats locals amb formes econòmiques que posin l’accent en com es produeix. La dimensió comunitària i local de la cooperació social, avui en joc pels processos de mercantilització i estatalització, pot ser el substrat per a l’emergència de noves cooperatives de treball, que beguin de la seva font i alhora la rearticulin.

No és únicament, per tant, l’aplicació d’aquell principi del moviment cooperatiu assentat en la “preocupació per la comunitat”, sinó que, més enllà, és entendre que la força de les cooperatives, en tant que organitzacions de l’economia social i solidària, rau en el seu arrelament en el vincle social (Laville, 2009). Per la seva naturalesa socioeconòmica, la cooperativa és l’eina apropiada per a una intervenció econòmica que constitueixi un espai públic de proximitat (Ibid, 2009). Alternativa tant a la poca participació dels serveis públics estatals, com al lucre de l’empresa capitalista, l’autoorganització de les necessitats comunitàries a partir de la fórmula cooperativa obre un camp important per a la seva proliferació, tant en el que s’ha entès com a serveis de proximitat (no només per veïnatge sinó per la implicació subjectiva dels participants), com en el camp del comerç just, la comunicació local, els serveis culturals i professionals, etc. Tots ells, a escala local i comunitària, poden ser articulats per “una consciència de pertinença col·lectiva a un mateix espai de redistribució i solidaritat” (Ibid, 2009).

Les cooperatives de treball ja existents en els espais locals han de valoritzar i comunicar aquest arrelament. Han de conceptualitzar-lo, identificant-se amb els territoris i alhora incidir en la comunitat a partir de la comunicació del seu propi fet cooperatiu. I promoure el tipus de sinergies no pel que produeixen, sinó per com ho produeixen: de forma cooperativa. Fomentar la intercooperació entre cooperatives de treball en un territori, i visibilitzar aquesta intercooperacio local, és essencial per enfortir els projectes propis i per generar les condicions de possibilitat –simbòliques i materials– per al naixement de noves experiències. Una intercooperació local que no únicament ha de ser practicada entre les cooperatives de treball, sinó amb les de consum, d’ensenyament, d’habitatge, amb els estalviadors locals, així com entre les relacions genèriques i no monetaritzades de cooperació social, i entre moviments socials d’àmbit local. Això és, fer “mercat social” amb dimensió territorial, que no vol dir altra cosa que “articular nodes de producció, consum i distribució en els territoris tenint els moviments socials com a aliats estratègics; significa construir, en definitiva, l’economia solidària com a sector econòmic alternatiu postcapitalista” (Via, 2009). Després del llarg cicle de globalització financera i empresarial, on l’acumulació s’ha concentrat en els centres capitalistes i, per contra, els seus elevats costos econòmics, socials i mediambientals han recaigut en les comunitats locals, ja és hora de redimensionar l’economia per ajustar-la a les necessitats comunitàries. Les cooperatives de treball, si creixen arrelades en el vincle social, i el redimensionen, poden protagonitzar aquest gir, i erigir-se en una experiència reproduïble i central a l’hora d’organitzar la vida econòmica local.

Cap al quart impuls del cooperativisme? Pot esdevenir la crisi actual, doncs, el marc material i cultural propici per promoure formes alternatives a l’empresa capitalista i al treball assalariat? Tal com recullen alguns autors, l’adveniment de crisis econòmiques és, efectivament, un dels factors de les diferents onades de noves cooperatives d’ençà del segle XIX fins avui (Garcia, 2009). Més enllà de les provinents del cooperativisme històric, així fou en la primera onada de l’actual economia social i solidària, formada per aquelles cooperatives de producció industrial que naixeren amb les fàbriques recuperades durant la crisi del model fordista –la reestructuració capitalista– dels anys setanta. Això no obstant, en altres casos, l’augment de les iniciatives solidàries han anat vinculades a una retirada de les prestacions associades a l’Estat de benestar, com foren les cooperatives d’inserció laboral, les associacions d’integració (la segona onada, dels anys vuitanta), etc., que han tingut un paper ambivalent per produir-se en un context d’ofensiva neoliberal de desmantellament i privatització del sector públic estatal. La tercera onada de l’economia solidària, la formada pels nous grups de consum cooperatius vinculats a l’alimentació ecològica, petites cooperatives de treball del món cultural, bancs ètics, etc., per contra, han sorgit de les sinergies amb els moviments socials, de mitjan anys noranta fins als primers anys del nou segle, en un diàleg entre l’autoorganització de les lluites (democràcia directa) i l’autoorganització del consum, del treball, de l’estalvi (democràcia econòmica).

El quart impuls del cooperativisme, el vinculat a la crisi actual –econòmica, social, financera, mediambiental– haurà d’aprendre de tots aquests precedents, però també llegir-los críticament si cal, per tal de desplegar les seves potencialitats. Segurament, les noves formes de la cooperació social requeriran de canvis a les legislacions vigents que afecten les cooperatives, obrint-se a formes que permetin hibridar treball, consum i serveis i que reformulin la naturalesa i l’estructura empresarial de les cooperatives per permetre combinar l’estabilitat dels projectes amb la discontinuïtat en l’activitat o amb la mobilitat. En funció de com es resolgui aquest diàleg entre la cooperació social emergent i la forma legal de les cooperatives, les possibilitats que s’obren són immenses. Perquè, a diferència del declinant sector industrial a finals dels setanta, el treball immaterial (en els països del capitalisme central) és avui ascendent i creixentment sotmès a la precarietat de l’explotació postfordista (Tsianos i Papadopoulus, 2006). A diferència del privatitzat sector públic estatal dels anys vuitanta, les formes innovadores de la creativitat social constitueixen una nova esfera pública no estatal. A diferència dels projectes associats a l’activisme social dels anys noranta, avui la necessitat de repensar la relació amb el treball i l’economia excedeix els límits sectorials dels grups militants i, per l’impacte global de la crisi en totes les poblacions treballadores, possibilita la seva disseminació territorial i per tant una major centralitat en les economies locals. En tot cas, serà amb la implicació generosa i col·legiada de la pluralitat de l’economia social i solidària que contribuirem a fer realitat aquesta nova oportunitat cooperativa.

Bibliografia: Berardi, F.: Generación post-alfa. Patologías e imaginarios en el semiocapitalismo. Tinta Limón ediciones. Buenos Aires, 2007.
Fumagalli, A. “Doce tesis sobre el capitalismo cognitivo y la bioeconomía” (2008) a www.n-1.cc.
García, J.: “Com aprofundir la participació en la cooperativa de treball” a Nexe, Quaderns d’autogestió i economia cooperativa, núm. 24, juny del 2009. Fundació Seira i Confederació de Cooperatives de Catalunya.
Garcia, J.: “La economía solidaria en el Estado español” a Laville, J. L. i Garcia, J., Crisis capitalista y economía solidaria. Icària, Barcelona, 2009.
Laville, J.L.: “La economía solidaria en perspectiva” a Laville, J. L. i Garcia, J., Crisis capitalista y economía solidaria. Icària, Barcelona, 2009.
Lazzarato, M. (1997): “Trabajo autónomo, producción por medio del lenguaje y general intellect” a Brumaria núm. 7 Arte, máquinas, trabajo inmaterial. Madrid, 2006. Lazzarato, M. i Negri, A. (1991): “Trabajo immaterial y subjetividad”, a ibidem.
Marazzi, C. (1994): El sitio de los calcetines. Akal, Madrid, 2003.
Marcet, M.: “Transformació. Les cooperatives en el nou paradigma. Un motor per al desenvolupament d’un marc postcapitalista”. A Cooperació Catalana núm. 320, abril 2009. Fundació Roca i Galès.
Padilla, M. “¿Qué piensa el mercado?” a Espai en Blanc, revista núm. 7-8 El combate del pensamiento. Edicions Bellaterra, Barcelona, 2010.
Rodríguez, E.: El gobierno imposible. Trabajo y fronteras en las metrópolis de la abundancia. Traficantes de Sueños, Madrid, 2003.
Tsianos, V. i Papadopoulus, D.: “Precariedad: viaje salvaje al corazón del capitalismo corporeizado” a Brumaria núm. 7 Arte, máquinas, trabajo inmaterial. Madrid, 2006.
Via, J.: “Repensar alternatives a la crisi” a Nexe, núm. 24 (ibidem)

Nota 1. Aquesta tipologia de les onades de l’actual economia social i solidària actual és manllevada del text de Jordi Garcia, “La economía solidaria en el Estado español”, citat a la bibliografia. Seva és la periodització, i les característiques, mentre que algunes interpretacions són de collita pròpia.

 

Per rebre la notificació de la sortida d'un nou número de nexe
Nexe 38
Nexe 39
Nexe 40